Dijous 17 de febrer vam introduir el concepte de cultura, tant des de la perspectiva antropològica com des de la prespectiva més global.
Ankawa, on vaig néixer el desembre del 1955, és un dels molts pobles de la minoria assiriocaldea que es troben espagits per tot el nord de l'Iraq i envoltats, majoritariament per altres pobles kurds. Som els descendents dels primers pobladors de Mesopotamia i, des de la caiguda de l'últim regne de Babilonia el 539 a.C. A mans del Gran Cir, sempre hem estat dominats per altres pobles, amb qui hem compartit la nostra terra durant segles. Ens vam fer cristians tan aviat com va aparèixer el cristianisme i vam esdevenir una gran Esglèsia Oriental. Tan matei sempre hem estat objecte de la persecució religiosa dels nostres conqueridors, més o menys intensa en funció del grau de fanatisme del govern foraster de torn. Les persecucions no s'han aturat fins avui
Així comença la nostra lectura.
Aquestes vint pàgines m’han encantat, trobo que és una lectura molt fresca i interessant. Pel que fa al tema que ens ocupa. La primera impressió o sensacions són que a moments et sents molt identificat, i a moment et sembla tot molt llunyà i exòtic. És com un joc entre sentir coses molt iguals i properes però alhora increïblement diferents i llunyanes. Coses tant iguals com la unitat o la vida familiar, el poble, la infància, l’escola, els rituals, etc. però amb petit matisos que ens diferencien, assentats al terra del jardí, la pols dels carrers de sorra, les cases fetes de tova, les begudes, pa, i aliments tradicionals, les danses, aquesta obertura tant gran que descriu cap els altres (la resta del poble i veïns), etc.
ResponEliminaUna de les coses que més m’ha sorprès és primerament el gran interès per la cultura, la comunió, participació i el compartir de tot el poble en activitats culturals, en debats i tertúlies, i del material cultural, aquesta obertura que tenen amb el veí... em xoca perquè penso en la nostra societat d’avui i precisament el que imperen són valors completament diferents, l’individualisme, la indiferència per l’altre, la propietat privada, l’egoisme, etc.
Clar està que com totes les regions del món estan fortament marcats per guerres i persecucions, i com molt bé diu l’autor és algo que marca i difícilment s’oblida.
També és molt interessant tot l’imaginari que descriu o que reflecteix amb aquest relat autobiogràfic, manifestacions conscients com són les danses, les bodes, etc. com totes les manifestacions inconscients els tabús cap a les relacions entre home i dona, el paper de l’home i el paper de la dona, etc.
Finalment i enllaçant amb l’últim tema que vem debatre a classe, l’autor en parlar del seu poble Ankawa no s’hi refereix com a minoria ètnica, sinó com a poble de la minoria assiocaldea, em pregunto si canvia molt referir-s’hi d’una manera o d’una altre. Minoria està clar que és un terme que empetiteix, ètnia com vem parlar l’altre dia també té connotacions de petit, exòtic etc. en canvi l’autor s’autodenomina poble, que engrandeix però de minoria entenent que son uns pocs. No se m’ha donat que pensar el joc de paraules.
Naiana Ferrer
A mi m'agradaria comentar un fragment del llibre que diu :"És sorprenent com les persones poden tenir l'absurda convicció que les seves creences són millors que les dels altres fins al punt de justificar-ne l'aniquilació."
ResponEliminaTrobo que aquestes persones no s'han parat mai a valorar les creences dels altres a la mateixa alçada que les seves, simplement s'han cap ficat en conèixer les seves creences i no mirar més enllà del que tenen al davant. Aquesta actitud, entre altres coses, és deguda a la por que experimentem els éssers humans a allò que ens és desconegut, allò que no som capaços d'entendre o allò que simplement contraria totes les nostres conviccions fins al moment. No ens agrada qüestionar-nos les coses, una vida sense plantejaments contradictoris o senzillament diferents és més fàcil de viure ja que no et suposa cap mena de mal de cap. Des del principi agafes un camí i aquest és el que seguiràs per sempre, sense plantejar possibles alternatives perquè així és més senzill. D'altra banda s'ha de reconèixer que és menys enriquidor que un camí que et planteja contradiccions, et planteja alternatives i et fa veure que no només estàs tu al món sinó que hi ha més gent que creu en coses diferents a les teves, que pensa diferent a tu però que al cap i a la fi té els mateixos drets que tu ja que és una persona i mereix el mateix respecte i reconeixement.
Afegint als comentaris acertadíssims de les meves companyes en els darrers comentaris, no puc oblidar com s’ha parlat darrerament a través dels mitjans de comunicació d’aquesta terra, mare de la gran primera civilització “descendents dels primers pobladors de Mesopotàmia” , que es l’Irak, o potser concretament el Kurdistan Iraquià.
ResponEliminaDarrera de paraules com insurgent o terrorista d’Al-Qaeda, que escoltem a les noticies de la tele o als diaris, i que son habituals per la responsabilitat de l’invasió nord-americana a aquestes terres, trobem darrera de tot això, una terra plena d’història, cultura i vida, que segurament aquest llibre ens farà descobrir, com ara mateix, a la lectura d’aquest llibre, estem fent.
La lectura es fa entretinguda, tot explicant l’autor, Pius Alibek, les seves anècdotes o vivències de quan era nen, tot afegint dades que ens fan conèixer millor aquell indret tan allunyat com, per exemple, el destí negre dels aiguamolls Al-huar, al sud de l’Iraq, per part de Saddam Hussein i la reflexió de l’autor sobre aquest fet.
Os adjunto un artículo que habla sobre une estudio estadístico de las religiones en Irak, el primer capítulo inicia un poco el tema de la religión y por ello he visto interesante este artículo.
ResponElimina(En el que se dice que el 58 % de sunníes frente a un 40 % de chiítas. El 2 % estante estaría compuesto por otras prácticas religiosas, tales como judíos y cristianos)
http://www.webislam.com/?idn=4927
Aquesta primera part del llibre, m'està agradant molt, ens està situant política, social i culturalment en el seu context. M'ha captivat la seva manera de valorar la cultura (amb la manera del prestatge dels llibres, els balls, les bodes, etc.), ja que la narració et trasporta i a l'hora et fa reflexionar sobre el nostre context viscut en el passat i en el present, els valors que estem adquirint i els que volem que adquireixen els nostres fills/es...
ResponEliminaMaria Martínez
Antes de todo decir que, comparto mi opinión con las de mis compañer@s, y a mí también me encantaría conocer ese país que describe Pius Alibek y no el que nos venden la mayoría de medios de comunicación, sobre todo los "aiguamolls" que comenta Jordi, por último me gustaría destacar tres frases del autor en las cuales basaré mi reflexión:
ResponElimina“Com d’insignificant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferencies o en la simple existència dels altres.” Pàg. 10
“ La repressió i la injustícia són com el Sol i la pluja per ala llavor de l’esperit revolucionari.”
“Religió, civilització i democràcia; tres invents de l’home per reafirmar la se absurda superioritat, satisfer la vanitat i la justificar l’egoisme i la cobdícia.” Pàg. 53
Haciendo referencia a la primera frase de Alibek, y recordando uno de los primeros temas que tratamos en clase, fue el porqué, que en los últimos años en las escuelas se preparasen jornadas de multiculturalidad, y si no recuerdo mal, una de las razones que surgieron entre nosotros fue para tratar el racismo o xenofobia que pudiera o existiera entre los alumn@s del centro, porque al conocer lo desconocido prevenimos el miedo y con ello males mayores. Pero yo me pregunto, porque no trabajar primero con ellos para abrir sus mentes, y así cuando se les intente transmitir conocimientos nuevos o diferentes a los suy@s no se encontrarán con murallas mentales?
Seguidamente, y basándome en las siguientes dos frases de Alibek me gustaría decir que, aunque tod@s estemos de acuerdo en que las personas no deberíamos vivir, ni convivir, en sociedades o civilizaciones las cuales no se tiene en cuenta al pueblo o población, como diríamos de manera coloquial, que no tengan “ni voz, ni voto”, tampoco debemos dejar que nos ciegue, el hecho de vivir en una democracia, ya que gracias al derecho a votar hemos perdido no sólo la voz, sino lo que es peor, el interés y el espíritu por los temas que tratan aquellas personas en las cuales delegamos, y que nos guste o no, repercuten en nuestros derechos y deberes como ciudadanos.
Por último, destacar la anécdota sobre el jesuita americano y el seminarista en el jardín, y decir que solo es una muestra más de todas ellas, de que la fe no tiene nada que ver con la religión.
Ana Maestu